Avui noves propostes.

Els membres del club seran els creadors de les seves històries fantàstiques.

Pensarem una pregunta de les fàcils.

-Per què..?

Inventa:

– Abans no era així.

Com anàven les coses en aquell temps?

Un dia tot va canviar…

Un personatge poderós, un cataclisme.

– Des d’aquell dia les coses són com ara.

Traslladats a una terra original abans de que fos com és ara, en un temps imaginari ens inventem  una “llegenda d’origen”.

 

I el resultat ha estat aquest:

Grup A

• 

Perquè els pins són tan alts?

 Oh, abans no eren pas així!

Ve’t aquí que en aquell temps

                                                   que els ocells tenien dents

                                                 i caminava el dofí…

Els pins eren més baixets que l’espècie humana. Qualsevol ganàpia podia saltar un pi. La tribu dels pixapins eren els més pocavergonyes.

Un dia va arribar d’una altra galàxia, un animal molt curiós; era un horrisagaocop. Tenia molta gana i no trobava res per menjar, de manera que va anar a un pi i, de la fam que tenia, se’l va menjar. El va trobar tan bo que se’ls va anar menjant tots.

Els pins s’anaven digerint dintre la panxa de l’ horrisagaocop, però es veu que no els païa bé, que s’havien ajuntat. Li va arribar un fort mal de ventre que el va fer vomitar i va treure un pi molt alt, i després més.

Des d’ aleshores els pins són tan alts com els que podeu veure al bosc de Can Brustenga.

Grup B

El bosc de l’Skitch

 Companys, sabeu perquè Santa Eulàlia està envoltada de boscos?

Heu de saber que abans era tot a l’inrevés, era un gran oceà.

A les profunditats d’un volcà hi vivia un animal que es deia Skitch, amb la forma d’una gota d’aigua. Un dia va arribar a l’oceà i tenia tanta set que es va beure l’aigua fins que se la va acabar.

Al fons va trobar, ajaguda a terra, una femella de la seva espècie. Van voler continuar l’espècie i van tenir fills, però van néixer animals d’altres espècies.

Per poder-se alimentar van fer créixer els boscos, per això ara n’hi ha tants. La descendència dels Skitchos van evolucionar fins  arribar als humans i quan van evolucionar més van construir la biblioteca J. Ruiz i Calonja.

 Narrador

Perquè el foc crema?

 Sembla la cosa més clara del món, però si hi penseu una mica no és tan senzill d’explicar. És tot un misteri que ara us aclariré:

Heu de pensar que fa molts i molts anys, abans que la terra que trepitgem s’hagués fet prou forta per aguantar el pes de tanta gent, el foc no cremava  pas, tot just si feia una mica d’escalfor i una claror bonica i, quan s’agafava a un tros de llenya, un munt de palla… o el que fos, no es feia pas cendra, només s’anava encongint i es tornava de color blau. Si es “cremava” un pi tot sencer, quedava com una coliflor tota blava.

A les àligues els agradava volar a prop del foc per fer-se passar el fred; de vegades alguna hi queia a dintre i, si no es podia apagar de seguida, el foc l’anava reduint; per això ara hi ha “periquitos” que són blaus i petitons.

Una vegada un drac -que devia tenir fred- es va acostar a un incendi, però devia badar, perquè hi va caure a dintre.

Li va costar molt de sortir-ne i, mentre tant s’anava encongint fins que es va convertir en un llangardaix blau. No li va agradar gens veure’s tan petit. De fet es va empipar de mala manera, i es va barallar amb les flames; les va mossegar i les va trobar ben bones! El drac es va menjar tot aquell foc i mentre tant anava creixent. I en acabat es va menjar les brases; se li va posar una panxa com una bota.

Es va convertir en un drac menjafoc enorme, que sempre vigilava el fum per poder trobar foc i menjar-se totes les flames.

Va arribar un dia que no quedava cap incendi, cap focarret, ni un fogó, ni una brasa. El drac es va tornar a enrabiar, i aquesta vegada no tenia raó: És clar que no trobava més foc… si ja el tenia tot a dins de la panxa!

Va fer un bram molt fort, i li va sortir una llarga flamarada per la boca. Però era un foc molt diferent, era el foc rabiós del drac! Era tan calent que cremava i corria d’una estella a una altra. D’una alenada va encendre un paller, i en poca estona va ser cendra.

Es va adonar que havia fet foc nou: el foc com el coneixem ara a les fogueres de Sant Joan i el que encenem per fer una costellada.

Ja fa molts anys de tot això i el foc s’ha escampat pel món. Ha fet incendis i disbarats, però també ens ajuda molt.

Acosteu-vos-hi amb precaució,

que és foc de drac de debò.

I si en voleu saber més

pregunteu-ho als bombers.

Inventa, fantasia…
Saps perquè els conills tenen les orelles llargues? Saps perquè quan plou es fan bassals?

Saps perquè les baldufes són rodones?

Ja saps… Abans, fa molts i molts anys no era pas així. ¬Doncs com era? I què va passar?¬ Ah, ah…